Interessantíssim article de Gregorio Morán el dissabte a la Vanguardia, com que no està publicat en accés lliure a la pagina del mateix diari i considero que es mereix tenir una vida més llarga que la efimera d’un fugicer dissabte la penjo, obviament si el seu autor es sent contrariat la treuré, i si la Vanguardia que compro cada dia, es sent contrariada parlem-ne que amb les subvencions que es donen jo crec que ja cobrim la difussió sense ànim de lucre d’allò interessant a toro passat:

Si los que han gestionado el Estado de bienestar se han forrado, es que sencillamente ellos han facilitado su quiebra

Se palpa el miedo. La gente busca con ahínco alguna seguridad donde agarrarse. Los periodistas estamos acojonados, reconozcámoslo, porque nuestro oficio corresponde a un período acabado. No sólo a otro siglo, sino algo más evidente, a la artesanía. Por muy mal que escribamos, nuestra esclavitud consiste en trabajar con la palabra, construir frases, en definitiva, artesanía. Hoy, uno puede ser artesano del diamante, de los bolsos de señora, de la cocina imposible, de cualquier cosa que signifique lujo, selección. Pero nosotros operamos con elementos tan evidentes como la realidad, las noticias y un teclado. La pregunta del millón para un gestor se reduce a algo tan brutal como saber cuál es nuestro valor añadido.

Se palpa el miedo. Nadie se exime de la inquietud. Es el tema de conversación madre de todos los diálogos posibles.

¿En qué medida te afecta la crisis? ¿Del todo, en parte, o casi nada? Los gringos, que son especímenes dados a la audacia, han inventado una simbología brillante y eficaz para designar lo que nos ocurre, y han simplificado en la obviedad una situación cada vez más insostenible. Nosotros, la ciudadanía, somos el 99%. Ellos, los poderes financieros, el 1%. Sin embargo ellos tienen el poder de provocar el miedo y nosotros apenas el de aguantar el tirón para contenerlos. Preguntarse cómo hemos llegado a este punto resulta una banalidad, porque siempre ocurrió lo mismo pero quizá nunca de un modo tan insolente. Ahora te lo explican, para que además aceptes su lógica.

Si usted atiende a la conversación del taxista tradicional, llegará a la conclusión de que la quiebra del Estado de bienestar se debe a los innúmeros casos de estafadores de la Seguridad Social, del fisco, o de las empresas de seguros… Pero si este mundo nuestro se ha ido al carajo y se enfrenta al miedo de un futuro inconcebible, no se debe a los millares de listos que aprovechan las listas del paro para “trabajar en negro”, o alos emigrantes que le sacan partido a una sociedad permisiva e indolente. Nosotros hemos quebrado porque hay gente que se ha llevado los fondos. Y cuando uno se refiere al patrimonio, no se trata de los parados tramposos, ni los trabajos en precario, ni las colocaciones nepotistas. Para gastarse la fortuna del Estado se necesita voluntad y apaño, no talento.

El dinero es lo más parecido a la energía. Ni se crea, ni se destruye, sólo se transforma. Cambia de manos. La riqueza sí que se crea, pero aquí se trata de usarla, no de inventarla. Y además los ricos son cíclicos, unos suben y otros bajan, y algunos entran de rondón, pero se necesitan ciertas condiciones básicas. Ayuda financiera o política, que viene a ser lo mismo. La cantidad de libros sobre la transición española y no conozco ninguno que me explique por lo menudo cómo se mantuvo el principio del Gatopardo, según el cual todo cambió para que siguiera igual, o parecido.

¿De verdad fue la burbuja inmobiliaria la que provocó la quiebra del país? No me lo puedo creer porque es inconsistente; hasta habría un argumento escolástico según el cual un efecto no puede ser considerado una causa. Otra cosa es que la ambición de bancos y cajas, que ganaron dinero a espuertas, les hiciera creer que podía seguir el negocio cuando era evidente que el castillo de naipes se venía abajo. Hay cosas que deben decirse porque si no nos moriremos de rabia y de vergüenza. Cuando una caja de ahorros es capaz de conceder créditos fallidos a toda su cúpula directiva y llega a la quiebra, no se puede escribir que ha sido la tal burbuja la que ha llevado al cierre. Es una estafa, y mucho más grave porque es legal; no puede subsanarse ni paliarse, y ni siquiera se puede embargar a los estafadores. Los mismos, además, que se aseguran un retiro de fábula.

Ocurre como con el Estado de bienestar, tan traído y llevado en estas últimas fechas. Si los que han gestionado el Estado de bienestar se han forrado,no podemos decir que el Estado de bienestar corresponde a otra época; sencillamente ustedes han facilitado su quiebra. Deberíamos ponerle nombres a las cosas, porque uno de los problemas más graves que tiene la sociedad española – no digamos ya la catalana-es que jamás le ponemos nombres a las cosas. Nos limitamos a hacer como los gabinetes policiales: hemos detenido a 40 mafiosos, a una trama de falsificadores, y a una red de proxenetas. Mientras no sepamos cómo se llaman, no es información, es propaganda.

A lo que voy. Hay que explicar cómo es posible que los administradores del Estado de bienestar puedan considerar que eso ya no da más de sí, y al mismo tiempo por qué eso les ha servido para construirse una fortuna. No tiene nada que ver con la demagogia, tiene que ver con el funcionamiento de una sociedad democrática. Y lo que caracteriza a una sociedad democrática no es que la gente vote – acto cada vez más intrascendente, a tenor de sus efectos-sino su transparencia. Cabría pensar en una duplicidad política según la cual quien fracasa en la gestión pública triunfa en el beneficio privado. Y además conserva el prestigio, lo cual anonada. Imagínense el hallazgo: uno pondría su fortuna a gestionar por estos linces, pero jamás se atrevería a hacerlo con los fondos públicos.

Aparquemos las boberías sobre lo líquido y lo gaseoso, la política sigue siendo una tarea mixta de poder y administración, lo demás figura en el terreno de las ideas, donde cada cual mide para qué va a usar el poder y cómo lo va a administrar. Nosotros llevamos años en una nube, entre otras cosas porque a la gente le agrada más vivir en el cielo que bajar a la realidad, y luego porque acepta unos dirigentes impresentables.

Independientemente de cómo le funcione a Italia la experiencia de Mario Monti, la evidencia es que plantea tal cantidad de cuestiones que exigen una reflexión. En primer lugar, una nueva modalidad de estado de excepción. Nosotros sólo conocíamos los estados de excepción por causas ligadas a la violencia, a la inseguridad, a la extrema derecha o a la subversión en general, por usar un concepto arcaico. Ahora hemos de afrontar golpes de Estado de consenso, lo cual parece una tautología. ¿Y los partidos? Salen muy mal parados de la experiencia, porque nacieron y son instrumentos para la gestión del poder, y si no sirven para eso, ¿qué hacemos con ellos? Es grave, porque además son caros. He de precisar que aún son más caros los bancos mal gestionados y las cajas insolventes, que por cierto jamás pasaron por el consenso de las urnas.

¿Cuánto tiempo puede durar MESEGUER el Gobierno de Mario Monti? La respuesta sería obvia: el tiempo que le concedan quienes lo pusieron. Pero esta crisis va para largo, ¿qué harán luego, convocar elecciones, o demorarlas hasta que acabe? No se sale del pozo sin una pelea a muerte, ¿o acaso creen que la gente va a asumir una proporción de castigo superior a la de quienes provocaron la crisis? Hay gente bienaventurada que piensa que eso de la lucha de clases – o la pelea por la vida, que en definitiva es lo mismo-se acabó el día que aparecieron las telenovelas y se descubrió que los ricos también lloran. Lo de Italia es una quiebra institucional sin precedentes. Fascinante, como objeto de estudio y reflexión; llena de ángulos, pero al tiempo preñada de incertidumbres.

O la quiebra o el ricino. Pero habrá que explicar que para el 99% de la población la quiebra es el aceite de ricino. Sin embargo, al 1% restante se le ofrece la mejor de las ocasiones para consolidarse en la nueva coyuntura económica. Estamos ante una crisis del sistema, que en algunos casos, como el nuestro, coincide con una quiebra política, y ante esto podemos hacer muchas cosas, pero hay dos básicas: o explicamos todo lo que sabemos o nos limitamos a ir describiendo los efectos. Los periodistas me temo que hemos perdido el sentido de nuestra responsabilidad, que consiste en noticiar a la gente lo que de otra manera no conocería. Nos hemos vuelto analistas; una variante del telepredicador posmoderno.

“Derrière l’argument de l’urgence, il y a bien souvent le Pouvoir qui est là pour clore la discussion et la réflexion sous prétex que il faut agir”.

Bernard Charbonneau

Demà al vespre hi ha l’Acte Informatiu que l’Ajuntament organitza després del procés de recollida de signatures dels partits de la oposició i un cop tancat el període d’al·legacions al projecte executiu.

Com he manifestat des de l’aprovació inicial al ple de setembre, la meva opinió és clara: el projecte tal i com està plantejat ara no toca i a més és nul de ple dret per incomplir la normativa aplicable tant respecte la forma com el fons.

En els pròxims dies aniré desgranant punt per punt els motius exposats en les al·legacions formulades i pel qual aquest projecte no es pot dur a terme.

Insisir en que caldria que el secretari municipal i l’interventor participessin demà d’aquest acte informatiu per a responsabilitzar-se de la possible aprovació definitiva i per fer les aclaracions pertinents sobre si és possible en el marc actual legal i ecònomic la realització d’aquest projecte executiu.

El dictamen públic d’aquests dos funcionaris, pilars bàsics d’un ajuntament donat que asseguren la legalitat i adequació de tot el que passa pel ple, es fa més que mai necessari davant una situació en que hi ha masses inconcrecions i on de procedir a la aprovació provisional o definitiva és podria incórrer en una desviació de poder.

Ens hi juguem molt i no pot ser que qui s’encarrega d’adequar la voluntat política a la legalitat es mantingui al marge.

Resumidament els punts sobre els que hi ha dubtes de legalitat són:

· La aprovació del Projecte executiu requeria segons la legislació vigent l’elaboració d’un Pla de Millora Urbana amb caràcter previ tal com recullen els articles 31.3, 70.7 i 116 del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost.

· El projecte s’aprova fora de termini donat que la modificació puntual del Pla general aprovat el 2006, estableix que en cas de no aprovar-se el pla de millora necessari en un període de 3 anys, el sol públic qualificat d’equipaments es destinarà en la seva totalitat a sistema d’espais lliures.

· En cap cas s’ha respectat el debat i participació ciutadana que estableix l’article 10 del mateix Text refós de la modificació puntual del Pla general i el dret a una bona administració pública recollit en l’article 22 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost.

· El pressupost d’execució és de 6.459.322,62€ mentre que les quantitats que estaven sobre la taula durant la seva elaboració orbitaven al voltant dels 4 milions tal com mostra l’estudi de programació, que reafirma que cal un pla especial de millora, de 2006.

· El suposat estudi de Viabilitat s’ha realitzat al setembre de 2011 i sense signatura que permeti preguntar al responsable del mateix, amb posterioritat a l’elaboració del projecte i quasi simultàniament a la aprovació inicial invertint tota lògica de prudència i rigor en la planificació municipal i deixant a les conjectures i la providència l’assegurament dels recursos per poder desenvolupar-ho.

· No s’han estudiat les alternatives, la idoneïtat del projecte i la ponderació dels interessos municipals. L’elevat cost del projecte no sols condiciona, si no que impossibilita el correcte desenvolupament dels altres equipaments culturals que si són obligatoris pel nombre d’habitants del municipi.

· No s’ha obert el preceptiu i necessari debat públic ni s’han establert mecanismes de participació ciutadana per a procedir a determinar quin és l’equipament idoni, tot i tenir una regidoria especifica de Participació Ciutadana i vulnerant el dret a una bona administració recollit en l’article 22 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost.

Dit això cal que fem una profunda reflexió sobre com encarem el futur com a poble i quin paper han de jugar tant els nostres regidors com la resta d’Alellencs i si és convenient aquesta lluita de caprins testosterònica 7 contra 6 davant la situació local i global en que ens trobem.

Animo tant als regidors com als veïns del poble a afrontar aquest procés pensant en el que és millor per a Alella evitant que el poder devori les raons.


La foscor fa por,
el silenci fa por,
la nit fa por,
la por fa riure (quan no fa por).

En l’últim ple municipal es va aprovar el projecte executiu del Centre Cultural i Casal d’Alella i urbanització dels espais lliures de Can Calderó del que tot just s’obre el període d’al·legacions. Per 7 vots a favor i 6 en contra.

Aquest projecte és el fruït d’un intens treball dut a terme durant molts anys per part dels membres del Casal d’Alella i l’Ajuntament i per això ja té un innegable valor la feina feta.

Però el present que vivim és diferent del contemplat durant la elaboració del projecte, els darrers anys la bombolla immobiliària s’ha anat desinflant i conseqüentment la formula “sòl urbanitzable = cornucòpia municipal” ha deixat de ser la resposta sempre correcta a les necessitats econòmiques.

La crisi del present no sols és econòmica. El desmembrament de l’estat del benestar en forma de retallades generalitzades; el descrèdit, sovint merescut, de la política incapaç d’articular respostes a mig-llarg plaç i sotmeses a la improvisació; la precarització laboral sobretot per al jovent i els dubtes sobre el futur immediat d’un món local cada dia més sotmès a paràmetres globals fa que sigui necessari parar un moment i pensar abans de deixar-nos portar per l’impuls de fer palpable la feina feta.

I és en aquest punt on rau el conflicte polític municipal present. El problema és que el Casal no sigui el problema, si no que s’enfoqui aquesta reflexió necessària com una competició del tó muscular del suport als grups municipals.

Obrir el debat sobre les necessitats per encarar el futur del poble és un acte de valentia que requereix una voluntat de crear, de discutir i compartir. Enfrontar posicions si/no com si fos un pols entre partits només ens pot portar a la victòria i la derrota, i això no sols no és una solució sinó que és un acte d’irresponsabilitat que nega la finalitat última del que és un ajuntament, el nucli de deliberació de la cosa pública, el bé comú.

El projecte tal com està plantejat actualment lliga de peus i mans el futur immediat d’Alella, dir el contrari sols pot ser un acte de cinisme, i limita en molt les possibilitats d’invertir en àrees necessàries que la febre de voler tirar endavant “si o si i perquè si” pot no deixar-nos veure.

Per això cal que Alella en general i l’ajuntament en particular es responsabilitzin del bé comú i ens permetem obrir un debat públic sobre com hem d’encara el futur com a poble. Tenim una situació econòmica, social i cultural privilegiada en el mapa municipal de Catalunya. Les potencialitats d’actuar prospectivament per definir les línies de treball per al mig-llarg plaç i actuar conseqüentment pot enfortir el poble, no fer-ho ens condueix inevitablement a ser víctimes de les vel·leïtats del dia a dia i conformar-nos a ser de mica en mica una bonica conurbació de Barcelona.

En aquest moment històric que ens ha tocat viure cal que els nostres regidors facin l’esforç d’aparcar els interessos partidistes i la confrontació, acceptar que la resposta acordada que pugui sortir d’un procés participatiu no sigui la que cadascun d’ells defensa i actuar amb responsabilitat perquè puguem passar de “l’Alella on vas?” al “Alella, on vols anar?”.

Un debat participatiu que finalitzi amb acord no vol dir consens, el consens és permetre el dret de vetar a les minories, però participatiu no implica tampoc donar una patina democràtica a una decisió presa d’avant-mà. El no, el potser i el canvi han de ser possibles.

Aquest discurs no és basa en un concepte teòric, la capritxosa realitat ja s’ha emportat la solvència de molts municipis catalans per endavant, com a exemple crec que es interessant citar l’espai que la secció Viure de la Vanguardia dedica setmanalment sota el títol il·lustratiu de “les Joies impagables” als equipaments municipals inviables econòmicament quan l’aixeta de les subvencions tanca:

a diferencia de lo que ocurre con una vivienda particular, los bienes municipales son inembargables. Para algunos alcaldes, sería un sueño poder desembarazarse de edificios que ahora no pueden sostener. La ley no se lo permite y seguramente ahora ningún banco lo aceptaría.

Ens el sentim tots aquí, com una angoixa a la gola, el gust de la vida que no es satisfà mai, que no es pot mai satisfer. Perquè la vida, a l’instant mateix que la vivim, és tan golafre de si mateixa que no ens deixa assaborir-la. El sabor és en el passat, que ens queda viu dintre.

L’uomo dal fiore in bocca. Pirandello

 El moment present és increïble, no en som conscients perquè la vida es golafre, però el fet de que tanta gent surti al carrer sentint-se i descobrint-se amb els altres és transcendental en si mateix.

Es discuteix si és un moviment d’esquerres o dretes, si es contra el mercat i els bancs o contra tot en forma de pataleta. Doncs és i no és, no és ni d’esquerres ni de dretes pel fet que aquesta categorització no encaixa amb les reclames dels qui surten al carrer. És un acte de reconeixement mutu i de represa de la autonomia política. Per uns dies neguem aquells qui es fan anomenar els nostres representants i que en el fons no són més que poderosos de paper a qui els hi han pres la cadira i els hi han dit que es bo per la seva salut estar de peu i s’ho han cregut o han estat castigats de cara a la paret fins acceptar-ho.

No es tracta que en dos dies sorgeixi un nou representant que ho solucioni tot. El canvi vertaderament important ha estat poder precisament reunir gent que pensa de manera molt diversa i de forma no violenta teixir uns vincles molt més forts que les ideologies viscerals que ens han anat abocant a sobre.

Que en sortira de tot plegat?

A curt termini, la resposta immediata que alguns esperen només pot posar tiretes. Marcar uns objectius bàsics més o menys assemblearis i compartits que poden anar des de reclamar una llei de partits diferent a una revolució més o menys complexa estil Islàndia, en tots els punts d’aquest ampli espectre seguim deixant la nostra autonomia en mans d’algú encara que això no vol dir que sigui igual (sols faltaria!).

A llarg termini s’han aprés fórmules, s’han establert contactes i s’ha comprovat com amb ben poca cosa aquest Estat social de dret, cada cop menys social i més Estat, trontolla.

El fet de que hi hagi hagut una cooperació transgeneracional de persones diverses i diferents, permet la entrada a debat sobre conceptes profunds del jo i els altres i com ens organitzem, i això és rellevant un cop superat el curt-termisme.

Estem en un moment històric, cap referencia democràtica que tinguem no preveia un conglomerat divers que recuperés la conversa i el món local sense deixar a un costat l’organització a més gran escala. Fer-ho des d’una amateurisme on pren valor l’individu i el col·lectiu sense ser excloents l’un de l’altre no era tan evident.

Ara queda debatre, discutir, trobar formules de treball conjunt que permetin la creativitat individual i desmonetitzar i recuperar els aspectes diversos en les nostres valoracions sobre el que es important i sobre com usem la nostra vida. Tot això s’anirà construint poc a poc, a si mateix, podem marcar-nos fites a curt termini però no podem definir com seran les coses a plaços llargs, el procés és important, de fet és el més important.

I aquesta descoberta de les pròpies capacitats polítiques comença a aflorar, ara falta lligar-ho amb els altres caràcters de la persona i en un entorn concret i manejable que podem anomenar poble o barri. Sense oblidar que la comunicació instantània del segle XXI ens ha parit en una ecosfera compartida.

Debatre sobre pujar o baixar tal impost, sobre qui la te més llarga (programàticament parlant) o sobre si els líders són carismàtics es troba al mateix interessant nivell que una partida de dominó.

A partir de la qüestió plantejada per una bona amiga sobre la relació paisatgística entre la arquitectura i el medi ambient m’agradaria respondre amb quatre pinzellades del que des d’un punt de vista de l’ecologisme pot ser una actuació responsable en allò que anomenen paisatge, entenent que el que es busca és la intervenció arquitectònica respectuosa amb l’entorn.

Primer de tot cal dir que el paisatge s’ha de palpar, ensumar, escoltar, sentir, però sobretot desmitificar, no hi ha paisatge estàtic ni intervenció neutre, per tant tot allò que ens disposem a realitzar estarà alterant i condicionant el futur de l’espai i el seu entorn.

Perquè una intervenció sigui respectuosa cal primer de tot que sigui sincera amb si mateixa, i que parteixi d’una bona diagnosi de la realitat social, econòmica i natural de l’entorn sobre el que es pretén treballar, per poder veure com afectarà i quina és la millor manera de procedir i sobretot permetre’s qüestionar-se sobre la idoneïtat de la mateixa.

La Contextualització:

Social

Una construcció només serà idònia socialment si afavoreix el seu entorn, sense condemnar ni esclavitzar la població que l’envolta. Es a dir, si no condiciona laboralment (excessiva dependència de la nova construcció o destrucció de les activitats tradicionals) a escala local.

També cal posar en relació quins costos (multivalor) està assumint l’escala local respecte la general per tal de valorar possibles alternatives.

Econòmica

Pel que fa als costos del projecte i/o l’edifici (tal com pregona Perejaume) cal que siguin conseqüents amb l’entorn i donat el cas l’objecte a restaurar. Si el valor econòmic dels edificis a intervenir i els del seu context tenen un origen sobri, caldrà afinar molt més l’enginy però no es poden fer inversions mastodòntiques donat que suposen una manca de respecte al conjunt de valors no econòmics que té el substrat (un exemple d’aquesta manca de respecte és l’edifici de la farinera del Clot o les masies neo-rurals que s’han desenvolupat en l’últim període d’aquelarre immobiliari)

En tot cas, la “signatura” del projecte ha de simular el creixement d’un arbre, de dins cap a fora, contundència i sobrietat que evitin la falsa magnificació.

Energèticament una intervenció serà responsable si afavoreix el consum mínim a partir de l’ús de la tecnologia adequada combinada amb el respecte dels mètodes constructius tradicionals de la zona d’actuació.

Natural

Cal tenir present que tant important és l’edifici com els seus marges i tancaments, això doncs, cal actuar segons el context i les intervencions tradicionals, permetent en la mesura del possible el desplaçament de la fauna i el manteniment dels passos i camins tradicionals.

En tot cas, cal que la diagnosi inicial reculli les espècies biòtiques presents, el clímax vegetal i l’estadi en que es troba l’entorn. El projecte s’ha d’emmirallar en els processos naturals que esdevenen al seu voltant i jugar amb ells una espècie de mimetisme, jugar amb el substrat.

Finalment, donat que això tan sols són quatre pinzellades acabaré dient que cal fer-ho bell, no sols estèticament sinó funcionalment, cal jugar i descobrir la forma, trobar la manera poètica d’intervenir humilment.

El nostre sistema jurídic viu ancorat en paradigmes forts, en una visió de jurídica potestat sobre el bé i el mal.

Conceptes com gestió com un bon pare de família, el iura novit curia, etcètera ens marquen una testosterònica visió del que és la justícia, que respon a una realitat tallada a la mesura de persones exemplars i on la resolució dels casos ens ha de dur a la veritat, una i única.

Ja vaig exposar al parlar de la dissonància moral, que en la representació virtuosa del deure ser com a persones ens toca viure en un llimb entre la realitat física (el ser) i la realitat jurídica (el deure ser), i quan representem la projecció subjectiva en el terreny jurídic emmarquem les persones en una simplificació que deixa fora d’aquest marc les sensacios subtils.

Això comporta tot un seguit de conflictes el resultat més visible del qual és l’actual fracàs en la administració de justicia, no per la inaptitud dels jutges sinó pel fet de que se’ns acumulen els arxius i les respostes o són paternalistes cap el ciutadà o el desemparen, per que en l’intent de esser objectius en termes normatius, es jutgen naturalment fets i no pensaments, reduïnt les persones a continents de fets provats, adobats sobre la marxa com bonament és possible pels respectius advocats per a intentar sortir victoriosos.

Així doncs és necessari un allunyament de l’ambient testosterònic regnant, procés del qual exposaré tres punts:

  • Dubte-incertesa.
  • Paper mediadors.
  • Responsabilització de la mala fe.

Dubte-incertesa

Com la veritat no és una i única cap de les parts implicades en un conflicte te La Raó, assumir aquesta premissa no implica que hàgim de recórrer a un “cafè per tots” mal entès, sinó no oblidar les repercussions finals sobre les parts i sobre la societat que poden tenir les decisions judicials, la justicia sols és retributiva respecte al passat.

Comporta revisar que vol dir condemnar i condemnar en costes a una de les parts quan assumeix part de culpa, per no haver de portar fins a un final excessiu els processos. Fer el pas d’eliminar el guanyador i el perdedor com si d’una competició esportiva es tractés donat que els casos no es guanyen ni es perden, es ressolen.

Paper mediadors

El jutjat és i ha de ser última ratio regis, el darrer argument, el que en el món ambientòleg es coneix com la mesura al final del túnel respecte al clavegueram (les depuradores genèriques) que va precedir a principis dels anys 90 les mesures molt més efectives de depuració apropant-se cada cop més al focus emissor.

Aquest rol de raó última no resta valor al paper importantíssim que fan els jutjes, sinó que limita la seva utilització per a aquells casos en que cal confirmar la legalitat de la resposta trobada o en els que les persones no han estat capaces d’arribar a un acord.

El mediador és la figura que intenta arribar a una solució favorable per totes les parts com millor convé a dret, i per tant és aquí on s’hauria de recórrer un cop no han funcionat les tàctiques de planificació i debat previ.

Una mediació que, es clar, no sols pot tenir en compte les parts implicades sinó també l’interès legítim de la societat (en un conflicte entre empreses amb resolució mitjançant mediador no pot ser que els perjudicats finals sigui la societat i l’entorn per exemple).

El mediador, davant d’unes normes d’obligada observació i els interessos de les parts, assisteix als actors per a trobar una resposta que mira al futur i no sols la culpa en el passat com en els judicis. No dona la raó a una part, sinó que ha de buscar trobar la resposta convenient mitjançant eines prospectives de gestió del present.

Es per això que a més a més d’aportar agilitat al procés ens fa partícips de la resolució ja que es produeix una pràctica efectiva de la persona com a ciutadà, donat que permet fer ús de la capacitat de ser empàtic amb l’altre i entendre (que no compartir) les seves raons per a buscar la resposta.

Responsabilització de la mala fe

Vivim en el present una situació de crítica del “buenísmo”, que s’exposa com la situació de creure innocentment que la gent tendeix a pensar col·lectivament i gestiona d’una manera més o menys responsable les seves tasques. Aquesta crítica intenta abraçar l’individualisme darwinista de tonto l’últim, proposo que com a contraposició ens permetem anomenar aquest despreci “filldeputismo”.

Intentar-se aprofitar d’una situació avantatjosa de forma no ética malgrat sortejar la llei amb enginyeria jurídica ha de ser perseguible i causa de responsabilitat penal, sobretot en l’àmbit mercantil i fiscal però també en altres àmbits com el laboral, ambiental, etc.

No pot ser que buidem les nostres institucions, donant la volta a normes basades en principis constitucionals per a l’obtenció de fins reprovables (per exemple la gestió del Polaris World de Múrcia ara en gran part en mans de les caixes Valencianes a l’espera de l’ajuda estatal).

No es veritat que tots siguem uns cràpules interessats en l’ enriquiment del patrimoni personal propi, i no hem de permetre que els que ho siguin es riguin a la nostra cara, hi ha molta gent que vol viure en plenitud, o passar desapercebut o dedicar-se a vetllar pel millor de la seva família, o mils d’altres motivacions però que s’allunyen del frívol paper que ens atorguen les series de televisió actuals.

És per a les persones que hem aprovat les normes constitucionals en el nostre estat social i democràtic de dret, intentant protegir els principis de llibertat, justicia, igualtat, dignitat humana i pluralisme polític (Artícle 1 de la constitució espanyola o article 2 TUE), no per permetre l’arraconament del ciutadà en pro dels noiets llestos de la classe.

Però aquest dret a la incertesa, requereix una ciutadania preparada que es vegi capaç de parlar de tu a tu amb qualsevol altre ciutadà, una reapropiació de l’espai públic físic i mentalment usurpat, un reconeixement de l’altre i una valoració de la feina ben feta sense esperar que les respostes a les nostres dificultats siguin ni immediates ni miraculoses.

LQR en estat pur:

diu el ministre de comunicació de Tunissia: “movimientos religiosos extremistas y de izquierdas se han infiltrado en estas protestas y atizado la violencia”.

Copio (ctrl+c)  literalment l’article aparegut a la edició impresa de la vanguardia que no es troba en la versió digital:

Convulsiones en el Magreb

Las protestas siguen vivas pese a los 50 muertos y las promesas del régimen

JORDI GALVES - Túnez.Servicio especial

“La intifada de Túnez, piedras contra balas, continúa creciendo e indignando la opinión pública del Magreb e incluso la internacional. Anoche y pese a las promesas del presidente Ben Ali de crear hasta 300.000 empleos en los próximos dos años, las protestas seguían alcanzando incluso barrios de la capital. Según fuentes de la oposición, el número de muertos ya se eleva a 50, cifra que el régimen rebaja a 21.

En una primera reacción de Washington, un portavoz del Departamento de Estado declaró que “Estados Unidos está profundamente preocupado por las informaciones que apuntan a un uso excesivo de fuerza por parte del Gobierno tunecino”.

Los rebeldes del Magreb siguen imponiendo su lógica juvenil al conflicto. Si en la vecina Argelia han quemado setenta escuelas e institutos, en Túnez todas las instituciones educativas continúan cerradas.

Las protestas y los disturbios se reactivaron anoche, después de cierta calma tras el despliegue de tropas del ejército, y alcanzaron la capital. En el barrio popular de Ettadamen, cientos de jóvenes cortaron calles, quemaron una sucursal bancaria y asaltaron tiendas, siendo perseguidos por la policía. La violencia estalló minutos después de que el Gobierno contabilizara tres nuevas víctimas mortales.

La determinación y la valentía de estos jóvenes continúa sorprendiendo a propios y extraños, y tras la intervención televisiva del lunes del presidente tunecino Ben Ali, parece que el fuego no sólo sigue fuera de control sino que se ha avivado. Resulta prematura cualquier previsión de futuro para este conflicto, pero lo que parece claro es que la sociedad tunecina y magrebí en su conjunto considera inadmisible que el presidente Ben Ali haya permitido que la policía dispare indiscriminadamente contra los jóvenes rebeldes. O que Túnez, productor de petróleo, y Argelia, productor de gas y de petróleo, tengan secuestradas sus enormes riquezas naturales por unas clases dirigentes pretendidamente modernas y progresistas (nacionalistas y socialistas), apoyadas por Occidente, cuando en realidad presentan más coincidencias que diferencias con las monarquías absolutas del Golfo.

Mientras los intentos de instrumentalización del movimiento juvenil e estudiantil no cesan, el presidente libio, Muamar el Gadafi, ha intervenido para ofrecer trabajo a “todos los jóvenes licenciados sin empleo”. Y por su parte, la máxima autoridad islámica, el muftí de la República de Túnez, Otman Batij, ha hecho una llamada al orden y ha recordado que los jóvenes suicidas que se han matado durante esta intifada han atentado gravemente contra la religión islámica, puesto que “sólo Dios todopoderoso puede dar y quitar la vida”.

Lo cierto es que los discursos oficiales procedentes del nacionalismo árabe y de las autoridades islámicas, o incluso del islamismo, parecen no hacer mella alguna en la revuelta de los jóvenes descontentos que continúan muriendo por las balas de una policía que carece de autoridad moral a ojos de los tunecinos. Ayer en Kasserin las cámaras de la televisión francesa entrevistaban al padre de uno de los jóvenes muertos por la policía, el cual accedía a mostrar el cuerpo de su hijo, envuelto en una mortaja verde con versículos del Corán, “para que todos puedan ver su belleza” y para mostrar el casquillo de la bala mortal.

La revuelta, una vez que se han mostrado inútiles los intentos de atajarla, es completamente imprevisible. Los viejos presidentes de Túnez y Argelia, Zin el Abidin Ben Ali, y Abdelaziz Buteflika, se han petrificado en el poder con la anuencia de un Occidente temeroso del islamismo. El ministro de Comunicaciones tunecino, Samir Labidi, decía ayer que “movimientos religiosos extremistas y de izquierda se han infiltrado en estas protestas y atizado la violencia”.

En realidad, la demagogia de Bin Laden nada representa para estos jóvenes exaltados, que sólo creen en su hybris,en su derecho a la cólera. No tienen hambre, pero les parece un robo que el azúcar y el aceite dupliquen su precio. No luchan por el islam ni por la versión izquierdista o comunista para el tercer mundo; en eso quizás creyeron sus padres o sus abuelos y no les convence.

Hoy por hoy, mientras no sean instrumentalizados políticamente, los jóvenes rebeldes del Magreb tienen una causa por la que luchar. Su programa político es tan simple e inconsistente como auténtico. Simplemente están hartos y han dicho basta. No sólo se enfrentan a la policía, también se suicidan, impotentes, como el primer joven que se quemó a lo bonzo, Mohamed Buazizi. Están hartos. El interés por estos jóvenes ha surgido cuando han apelado a la épica, cuando su causa sin sentido se ha cobrado ya muchos muertos según la oposición. Cuando sus muertes han puesto en evidencia que sólo pueden hacer lo que hacen. Decir no.

Estrenem any, les eleccions segons diuen ens han aportat el mal menor un ai allargat però que conte un sospir de gracies a deu que no hi ha majoria absoluta ni impedeix que algú governi amb comoditat (ma ferma insisteixen en dir-li alguns).

Donat que vaig fer campanya activa pel moviment ridiculista, consider-ho important, començar aquest curs amb un entrant format per tres o quatre conclusions dels resultats electorals per passar al plat principal dels bons desitjos i aquestes coses.

Dels resultats electorals:

  • S’esvaeix el projecte de “pit i collons” Puigcercosià, encara que els afiliats no ho vegin ara, farà bé a esquerra i dona la oportunitat de trobar un enfoc reflexionat i profund del que sorgeixi un projecte independentista amb cara i ulls que pugui ser presentable als amics dels pobles europeus que haver-n’hi en hi ha, és o això, o tocara anar pactant amb parents i veïns per fer un front independentista que apel·li al fetge (lamentablement aquest sector ho té més fàcil).
  • Patacada al monstre depredador que és el corpus de partit del PSC, esperem que permeti també trobar noves vies alhora que acabar amb aquest amb nosaltres o contra nosaltres i permetre així més espai a plataformes estil CpC i ments clares que desenvolupin idees i no disciplines.
  • La Cori va treure més vots que UpyD (6990 enfront a 5418), i això malgrat la censura informativa i la competència deslleial amb campanyes ridiculistes dels partits seriosos en el si d’aquest nostre circ polític, és una fita, el parlament s’ho perd que en diríem.
  • CIU entra amb força i aporta el govern dels millors, caldria preguntar-se perquè els millors sempre orbiten entorn ESADE i a quin millor es refereixen, però d’això ja en parlarem, de moment recorda als moments més lúcids de Sarkozy en quant a política de fitxatges, i obre nous horitzons interessants. Ara, ens hem lluit en territori…
  • ICV es un gat que es llepa les ferides, no esperem més, tampoc menys, de mal menor electoral a ecologismes de saló i retornem-hi.
  • Des de baix, m’alegro que treïessin més de 7000 vots, però estem en les de sempre, mentre la informació no aflori no hi haurà debat real donat que la participació implica informació i poder de decisió.
  • Plataforma per Catalunya ens permet obrir debats de barra interessantíssims, algú va dir allò de que facin que facin, que mentre utilitzin els processos democràtics no se’ls calenta massa la titola. No sóc l’únic que va veure amb incredulitat com els primers resultats de vots escrutats els feien entrar al parlament.  Personalment me n’alegro que siguin fora, provocador si, eixelebrat tampoc.
Nom del partit Vots

CONVERGÈNCIA I UNIÓ

1.202.830
PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA

575.233

PARTIT POPULAR

387.066

INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS-ESQUERRA UNIDA I AL

230.824

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

219.173

SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA

102.921

CIUTADANS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA

106.154

PLATAFORMA PER CATALUNYA

75.134

REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

39.834

ESCONS EN BLANC-CIUDADANOS EN BLANCO

18.679

ELS VERDS-GRUP VERD EUROPEU

15.784

PACMA (PARTIT ANTITAURÍ CONTRA EL MALTRACTAMENT ANIMAL)

14.238

DES DE BAIX

7.189

COORDINADORA REUSENCA INDEPENDENT

6.990

PIRATES DE CATALUNYA

6.451

UNIÓN PROGRESO Y DEMOCRACIA

5.418

PARTIDO DE LOS PENSIONISTAS EN ACCION

3.330

PARTIT COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA

3.028

ALTERNATIVA DE GOVERN

2.208

PARTIT FAMÍLIA i VIDA

2.201

POR UN MUNDO MÁS JUSTO

2.100

PARTIDO OBRERO SOCIALISTA INTERNACIONALISTA

1.920

FALANGE ESPAÑOLA DE LAS J.O.N.S.

1.760

PARTIT REPUBLICÀ D’ESQUERRA-IZQUIERDA REPUBLICANA

1.547

PARTIDO CASTELLANO

1.066

PARTIT HUMANISTA

908

UNIFICACION COMUNISTA DE ESPAÑA

904

PAGESOS PER LA DIGNITAT RURAL CATALANA

824

MOVIMENT SOCIAL REPUBLICÀ / MOVIMIENTO SOCIAL REPUBLICANO

788

GENT NOSTRA

597

PARTIDO GAY, LESBICO, BISEXUAL, TRANSEXUAL Y HETERO

498

PARTIT PER CATALUNYA

314

CENTRO DEMOCRATICO Y SOCIAL

218

BLOC SOBIRANISTA CATALÀ

187
PARTIDO ARAGONES

98

SOLIDARIDAD Y AUTOGESTIÓN INTERNACIONALISTA

82

ALTERNATIVA LIBERAL SOCIAL

54

PARTIT DE JUSTICIA I PROGRES

49

DEMOCRATICAWEB

46

Font: www.gencat.cat 2011.

Bé, i com a punt final una darrera reflexió:

perquè en diem democràcia representativa quan el que ens representa no són persones sinó partits, marques com en diuen els analistes, que no veuen el parlament com un lloc de debat sinó com un podium olímpic? Que s’ha fet malament pel camí per passar de la idea de representació a la pràctica de competició, els blocs polítics estancs? i sobretot perquè no s’acaba d’una vegada amb els blocs electorals? Perquè no deixem que la informació sigui informativa i no pamfletària?.

Pour faire le portrait d’un oiseau

Peindre d’abord une cage
avec une porte ouverte
peindre ensuite
quelque chose de joli
quelque chose de simple
quelque chose de beau
quelque chose d’utile
pour le oiseau
placer ensuite la toile contre un arbre
dans un jardin
dans un bois
ou dans une forêt
se cacher derrière l’arbre
sans rien dire
sans bouger…
Parfois l’oiseau arrive vite
mais il peut aussi bien mettre de longues années
la vitesse ou la lenteur de l’arrivé de l’oiseau
n’ayant aucun rapport
avec la réussite du tableau.
Quand l’oiseau arrive
s’il arrive
observer le plus profond silence
attendre que l’oiseau entre dans la cage
et quand il est entré
fermer doucement la porte avec le pinceau
puis
effacer un à un tous les barreaux
en ayant soin de ne toucher aucune des plumes de l’oiseau.
Faire ensuite le portrait de l’arbre
en choisissant la plus belle de ses branches
pour l’oiseau
peindre aussi le vert feuillage et la fraîcheur du vent
la poussière du soleil
et le bruit des bêtes de l’herbe dans la chaleur de l’été
et puis attendre que l’oiseau se décide à chanter
Si l’oiseau ne chante pas
c’est mauvais signe
signe que le tableau est mauvais
mais s’il chante c’est bon signe
signe que vous pouvez signer
Alors vous arrachez tout doucement une des plumes de l’oiseau
et vous écrivez votre nom dans un coin du tableau.

Jacques Prévert

 

Per a fer el retrat d’un ocell

Pintar primerament una gàbia/amb la porta oberta/pintar tot seguit/alguna cosa joliua/ alguna cosa senzilla/ alguna cosa bella/ alguna cosa útil/ per a l’ocell/ a continuació col·locar la tela contra un arbre/ en un jardí/ una arbreda/ o en un bosc/amagar-se darrere l’arbre/ sense obrir boca/ sense moure’s…/ a vegades l’ocell arriba ràpid/ però be pot ser que estigui molts anys abans de decidir-se/ cal no desanimar-se/ atendre/ atendre si cal durant anys/ la rapidesa o la lentitud de l’arribada de l’ocell/ no te cap relació/ amb el reeixir del quadre/ quan l’ocell arriba/ si arriba/ mantenir un silenci profund/esperar que l’ocell entri dins la gàbia/ i quan hagi entrat/ tancar la porta d’una suau pinzellada/ desprès/ esborrar un a un tots els barrots/ procurant no tocar cap de les plomes de l’ocell/ fer seguidament el retrat de l’arbre/ escollint la més bonica de les seves branques/ per a l’ocell/ pintar també el fullatge verd i la frescor de l’aire/ el polsim del sol/ i el brogit de les bestioles a l’herba sota la calor de l’estiu/ i llavors esperar que l’ocell es decideixi a cantar/ si l’ocell no canta/ es una mal senyal/ senyal que el quadre es dolent/ però si canta és un bon senyal/ senyal de que podeu signar/ Aleshores arranqueu dolçament una de les plomes de l’ocell i escriviu el vostre nom en una cantonada.

Pàgina següent »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.