La Biblioteca d’Alella, els llibres que en ella he anat descobrint mentre creixia en tots els sentits i sobretot les seves bibliotecàries són en gran part col·laboradors més que necessaris del jo que sóc avui.

Recordo petits grans descobriments a la biblioteca de llibres que formen part del meu caràcter:

Baudelaire, Buzzati, Prevert, Calvino, Strindberg, Pere Quart, Martí i Pol… són autors que vaig anar coneixent als estius de fa ja molts anys i tinc per ben segur que si no hagués estat per la Rosa molts d’ells ni els hagués mirat.

Recordo les tardes i tardes d’estudi i els dissabtes al matí  assgut en aquelles llargues files de taules i anar tastant llibres fins a trobar el que me’n duria a casa o vagarejar en busca d’idees per a tallers de l’Esplai, sovint per a la mateixa tarda.

L’olor d’aquell tauler i la llum de les lamparetes, les targetes taronges i les fitxes marrons, el soroll de la porta i l’estoreta, la última cançó abans de tancar…. són moltes històries i moltes hores viscudes allà dins i és per això que des de la modificació del 2005 esperava amb ànsia el moment en que la biblioteca,  al meu entendre vertader punt neuràlgic del poble, tingués per fi el lloc que li correspon.

I de cop i volta, després de denunciar públicament el projecte de nou Casal aprovat inicialment de tort i amb greus, gravíssimes deficiències que han portat a la caducitat de la seva aprovació inicial per impossibilitat de respondre les al·legacions formulades.

I després  de demanar una vegada i una altra una manera de fer diferent, que realment es’aposti per la participació dels ciutadans en els afers públics, apareix el projecte de la nova Biblioteca, sota el mateix paradigma de condescendència i macro-pressupostos, sense que s’hi hagi pogut dir res. I altra vegada portant a l’extrem els posicionaments de ‘amb mi o contra mi’ del senyor Alcalde. Perquè?

Com es possible que no haguem estat capaços de superar allò que abans es deia participació ciutadana i que mai no s’ha cregut ningú? Es que enlloc d’un nou gran macroprojecte que no respecta ni l’edifici on anirà no podíem haver buscat una forma alternativa, modesta i més local de fer les coses?

Es que a Alella no tenim arquitectes, sociòlegs, antropòlegs,gestors d’equipaments culturals, geògrafs i gent que ha voltat arreu per poder vehicular i formar part del procés per a trobar la formula més idònia per a dur a terme la biblioteca?

Es que Alella no te joves arquitectes a l’atur, manobres, dissenyadors, pintors, fusters, instal·ladors…o petites empreses pròximes que puguin afrontar una remodelació de l’edifici i fer un espai més domèstic potser sí, però més nostre i respectuós amb el nostre patrimoni arquitectònic?

On queda la creació del viver d’empreses i on queda el Keynesianisme localista defensat pel nostre alcalde si no som capaços d’invertir els nostres diners en afavorir el nostre teixit econòmico-social?

Se que possiblement defensar això sona demagogic i amb aires de projecte utòpic, però veig molt més llunyà intentar mantenir un poble viu quan els seus fills o han hagut de desistir de ser allò pel que s’han format o han hagut irremediablement d’emigrar.

Aquest cop, a més a més d’haver estat impugnat el procés de contractació pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, el projecte guanyador incompleix clarament les prescripcions legals que permetrien la seva execució al no respectar el dictamen del Departament de Cultura de data 7 de maig de 2010 ni la protecció de la façana que estableix el propi Catàleg de Patrimoni d’Alella i per tant es tracta d’un projecte inexecutable tal com s’ha presentat per vulnerar el règim de protecció que obliga a conservar la façana i mantenir els seus elements originals.

I es que estèticament es tracta d’un projecte gens respectuós amb la construcció original ni el seu caràcter que malgrat no estar catalogada si forma part de la nostra història.

Però es que més enllà de la seva estricta legalitat altra vegada deixem en mans d’un cercle  una gran decisió que inclou també aspectes estètics, pràctics, de gaudi i emocionals, perquè la biblioteca que s’acabi fent serà, per voluntat pròpia o perquè no queda més remeï, la nostra.

El fet de que no es pugui executar tal com ha estat plantejada ens dóna una segona oportunitat per emfocar-ho diferent, sabrem des de l’humiltat i la reflexió serena aprofitar-ho?

Interessantíssim article de Gregorio Morán el dissabte a la Vanguardia, com que no està publicat en accés lliure a la pagina del mateix diari i considero que es mereix tenir una vida més llarga que la efimera d’un fugicer dissabte la penjo, obviament si el seu autor es sent contrariat la treuré, i si la Vanguardia que compro cada dia, es sent contrariada parlem-ne que amb les subvencions que es donen jo crec que ja cobrim la difussió sense ànim de lucre d’allò interessant a toro passat:

Si los que han gestionado el Estado de bienestar se han forrado, es que sencillamente ellos han facilitado su quiebra

Se palpa el miedo. La gente busca con ahínco alguna seguridad donde agarrarse. Los periodistas estamos acojonados, reconozcámoslo, porque nuestro oficio corresponde a un período acabado. No sólo a otro siglo, sino algo más evidente, a la artesanía. Por muy mal que escribamos, nuestra esclavitud consiste en trabajar con la palabra, construir frases, en definitiva, artesanía. Hoy, uno puede ser artesano del diamante, de los bolsos de señora, de la cocina imposible, de cualquier cosa que signifique lujo, selección. Pero nosotros operamos con elementos tan evidentes como la realidad, las noticias y un teclado. La pregunta del millón para un gestor se reduce a algo tan brutal como saber cuál es nuestro valor añadido.

Se palpa el miedo. Nadie se exime de la inquietud. Es el tema de conversación madre de todos los diálogos posibles.

¿En qué medida te afecta la crisis? ¿Del todo, en parte, o casi nada? Los gringos, que son especímenes dados a la audacia, han inventado una simbología brillante y eficaz para designar lo que nos ocurre, y han simplificado en la obviedad una situación cada vez más insostenible. Nosotros, la ciudadanía, somos el 99%. Ellos, los poderes financieros, el 1%. Sin embargo ellos tienen el poder de provocar el miedo y nosotros apenas el de aguantar el tirón para contenerlos. Preguntarse cómo hemos llegado a este punto resulta una banalidad, porque siempre ocurrió lo mismo pero quizá nunca de un modo tan insolente. Ahora te lo explican, para que además aceptes su lógica.

Si usted atiende a la conversación del taxista tradicional, llegará a la conclusión de que la quiebra del Estado de bienestar se debe a los innúmeros casos de estafadores de la Seguridad Social, del fisco, o de las empresas de seguros… Pero si este mundo nuestro se ha ido al carajo y se enfrenta al miedo de un futuro inconcebible, no se debe a los millares de listos que aprovechan las listas del paro para “trabajar en negro”, o alos emigrantes que le sacan partido a una sociedad permisiva e indolente. Nosotros hemos quebrado porque hay gente que se ha llevado los fondos. Y cuando uno se refiere al patrimonio, no se trata de los parados tramposos, ni los trabajos en precario, ni las colocaciones nepotistas. Para gastarse la fortuna del Estado se necesita voluntad y apaño, no talento.

El dinero es lo más parecido a la energía. Ni se crea, ni se destruye, sólo se transforma. Cambia de manos. La riqueza sí que se crea, pero aquí se trata de usarla, no de inventarla. Y además los ricos son cíclicos, unos suben y otros bajan, y algunos entran de rondón, pero se necesitan ciertas condiciones básicas. Ayuda financiera o política, que viene a ser lo mismo. La cantidad de libros sobre la transición española y no conozco ninguno que me explique por lo menudo cómo se mantuvo el principio del Gatopardo, según el cual todo cambió para que siguiera igual, o parecido.

¿De verdad fue la burbuja inmobiliaria la que provocó la quiebra del país? No me lo puedo creer porque es inconsistente; hasta habría un argumento escolástico según el cual un efecto no puede ser considerado una causa. Otra cosa es que la ambición de bancos y cajas, que ganaron dinero a espuertas, les hiciera creer que podía seguir el negocio cuando era evidente que el castillo de naipes se venía abajo. Hay cosas que deben decirse porque si no nos moriremos de rabia y de vergüenza. Cuando una caja de ahorros es capaz de conceder créditos fallidos a toda su cúpula directiva y llega a la quiebra, no se puede escribir que ha sido la tal burbuja la que ha llevado al cierre. Es una estafa, y mucho más grave porque es legal; no puede subsanarse ni paliarse, y ni siquiera se puede embargar a los estafadores. Los mismos, además, que se aseguran un retiro de fábula.

Ocurre como con el Estado de bienestar, tan traído y llevado en estas últimas fechas. Si los que han gestionado el Estado de bienestar se han forrado,no podemos decir que el Estado de bienestar corresponde a otra época; sencillamente ustedes han facilitado su quiebra. Deberíamos ponerle nombres a las cosas, porque uno de los problemas más graves que tiene la sociedad española – no digamos ya la catalana-es que jamás le ponemos nombres a las cosas. Nos limitamos a hacer como los gabinetes policiales: hemos detenido a 40 mafiosos, a una trama de falsificadores, y a una red de proxenetas. Mientras no sepamos cómo se llaman, no es información, es propaganda.

A lo que voy. Hay que explicar cómo es posible que los administradores del Estado de bienestar puedan considerar que eso ya no da más de sí, y al mismo tiempo por qué eso les ha servido para construirse una fortuna. No tiene nada que ver con la demagogia, tiene que ver con el funcionamiento de una sociedad democrática. Y lo que caracteriza a una sociedad democrática no es que la gente vote – acto cada vez más intrascendente, a tenor de sus efectos-sino su transparencia. Cabría pensar en una duplicidad política según la cual quien fracasa en la gestión pública triunfa en el beneficio privado. Y además conserva el prestigio, lo cual anonada. Imagínense el hallazgo: uno pondría su fortuna a gestionar por estos linces, pero jamás se atrevería a hacerlo con los fondos públicos.

Aparquemos las boberías sobre lo líquido y lo gaseoso, la política sigue siendo una tarea mixta de poder y administración, lo demás figura en el terreno de las ideas, donde cada cual mide para qué va a usar el poder y cómo lo va a administrar. Nosotros llevamos años en una nube, entre otras cosas porque a la gente le agrada más vivir en el cielo que bajar a la realidad, y luego porque acepta unos dirigentes impresentables.

Independientemente de cómo le funcione a Italia la experiencia de Mario Monti, la evidencia es que plantea tal cantidad de cuestiones que exigen una reflexión. En primer lugar, una nueva modalidad de estado de excepción. Nosotros sólo conocíamos los estados de excepción por causas ligadas a la violencia, a la inseguridad, a la extrema derecha o a la subversión en general, por usar un concepto arcaico. Ahora hemos de afrontar golpes de Estado de consenso, lo cual parece una tautología. ¿Y los partidos? Salen muy mal parados de la experiencia, porque nacieron y son instrumentos para la gestión del poder, y si no sirven para eso, ¿qué hacemos con ellos? Es grave, porque además son caros. He de precisar que aún son más caros los bancos mal gestionados y las cajas insolventes, que por cierto jamás pasaron por el consenso de las urnas.

¿Cuánto tiempo puede durar MESEGUER el Gobierno de Mario Monti? La respuesta sería obvia: el tiempo que le concedan quienes lo pusieron. Pero esta crisis va para largo, ¿qué harán luego, convocar elecciones, o demorarlas hasta que acabe? No se sale del pozo sin una pelea a muerte, ¿o acaso creen que la gente va a asumir una proporción de castigo superior a la de quienes provocaron la crisis? Hay gente bienaventurada que piensa que eso de la lucha de clases – o la pelea por la vida, que en definitiva es lo mismo-se acabó el día que aparecieron las telenovelas y se descubrió que los ricos también lloran. Lo de Italia es una quiebra institucional sin precedentes. Fascinante, como objeto de estudio y reflexión; llena de ángulos, pero al tiempo preñada de incertidumbres.

O la quiebra o el ricino. Pero habrá que explicar que para el 99% de la población la quiebra es el aceite de ricino. Sin embargo, al 1% restante se le ofrece la mejor de las ocasiones para consolidarse en la nueva coyuntura económica. Estamos ante una crisis del sistema, que en algunos casos, como el nuestro, coincide con una quiebra política, y ante esto podemos hacer muchas cosas, pero hay dos básicas: o explicamos todo lo que sabemos o nos limitamos a ir describiendo los efectos. Los periodistas me temo que hemos perdido el sentido de nuestra responsabilidad, que consiste en noticiar a la gente lo que de otra manera no conocería. Nos hemos vuelto analistas; una variante del telepredicador posmoderno.

“Derrière l’argument de l’urgence, il y a bien souvent le Pouvoir qui est là pour clore la discussion et la réflexion sous prétex que il faut agir”.

Bernard Charbonneau

Demà al vespre hi ha l’Acte Informatiu que l’Ajuntament organitza després del procés de recollida de signatures dels partits de la oposició i un cop tancat el període d’al·legacions al projecte executiu.

Com he manifestat des de l’aprovació inicial al ple de setembre, la meva opinió és clara: el projecte tal i com està plantejat ara no toca i a més és nul de ple dret per incomplir la normativa aplicable tant respecte la forma com el fons.

En els pròxims dies aniré desgranant punt per punt els motius exposats en les al·legacions formulades i pel qual aquest projecte no es pot dur a terme.

Insisir en que caldria que el secretari municipal i l’interventor participessin demà d’aquest acte informatiu per a responsabilitzar-se de la possible aprovació definitiva i per fer les aclaracions pertinents sobre si és possible en el marc actual legal i ecònomic la realització d’aquest projecte executiu.

El dictamen públic d’aquests dos funcionaris, pilars bàsics d’un ajuntament donat que asseguren la legalitat i adequació de tot el que passa pel ple, es fa més que mai necessari davant una situació en que hi ha masses inconcrecions i on de procedir a la aprovació provisional o definitiva és podria incórrer en una desviació de poder.

Ens hi juguem molt i no pot ser que qui s’encarrega d’adequar la voluntat política a la legalitat es mantingui al marge.

Resumidament els punts sobre els que hi ha dubtes de legalitat són:

· La aprovació del Projecte executiu requeria segons la legislació vigent l’elaboració d’un Pla de Millora Urbana amb caràcter previ tal com recullen els articles 31.3, 70.7 i 116 del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost.

· El projecte s’aprova fora de termini donat que la modificació puntual del Pla general aprovat el 2006, estableix que en cas de no aprovar-se el pla de millora necessari en un període de 3 anys, el sol públic qualificat d’equipaments es destinarà en la seva totalitat a sistema d’espais lliures.

· En cap cas s’ha respectat el debat i participació ciutadana que estableix l’article 10 del mateix Text refós de la modificació puntual del Pla general i el dret a una bona administració pública recollit en l’article 22 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost.

· El pressupost d’execució és de 6.459.322,62€ mentre que les quantitats que estaven sobre la taula durant la seva elaboració orbitaven al voltant dels 4 milions tal com mostra l’estudi de programació, que reafirma que cal un pla especial de millora, de 2006.

· El suposat estudi de Viabilitat s’ha realitzat al setembre de 2011 i sense signatura que permeti preguntar al responsable del mateix, amb posterioritat a l’elaboració del projecte i quasi simultàniament a la aprovació inicial invertint tota lògica de prudència i rigor en la planificació municipal i deixant a les conjectures i la providència l’assegurament dels recursos per poder desenvolupar-ho.

· No s’han estudiat les alternatives, la idoneïtat del projecte i la ponderació dels interessos municipals. L’elevat cost del projecte no sols condiciona, si no que impossibilita el correcte desenvolupament dels altres equipaments culturals que si són obligatoris pel nombre d’habitants del municipi.

· No s’ha obert el preceptiu i necessari debat públic ni s’han establert mecanismes de participació ciutadana per a procedir a determinar quin és l’equipament idoni, tot i tenir una regidoria especifica de Participació Ciutadana i vulnerant el dret a una bona administració recollit en l’article 22 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost.

Dit això cal que fem una profunda reflexió sobre com encarem el futur com a poble i quin paper han de jugar tant els nostres regidors com la resta d’Alellencs i si és convenient aquesta lluita de caprins testosterònica 7 contra 6 davant la situació local i global en que ens trobem.

Animo tant als regidors com als veïns del poble a afrontar aquest procés pensant en el que és millor per a Alella evitant que el poder devori les raons.


La foscor fa por,
el silenci fa por,
la nit fa por,
la por fa riure (quan no fa por).

En l’últim ple municipal es va aprovar el projecte executiu del Centre Cultural i Casal d’Alella i urbanització dels espais lliures de Can Calderó del que tot just s’obre el període d’al·legacions. Per 7 vots a favor i 6 en contra.

Aquest projecte és el fruït d’un intens treball dut a terme durant molts anys per part dels membres del Casal d’Alella i l’Ajuntament i per això ja té un innegable valor la feina feta.

Però el present que vivim és diferent del contemplat durant la elaboració del projecte, els darrers anys la bombolla immobiliària s’ha anat desinflant i conseqüentment la formula “sòl urbanitzable = cornucòpia municipal” ha deixat de ser la resposta sempre correcta a les necessitats econòmiques.

La crisi del present no sols és econòmica. El desmembrament de l’estat del benestar en forma de retallades generalitzades; el descrèdit, sovint merescut, de la política incapaç d’articular respostes a mig-llarg plaç i sotmeses a la improvisació; la precarització laboral sobretot per al jovent i els dubtes sobre el futur immediat d’un món local cada dia més sotmès a paràmetres globals fa que sigui necessari parar un moment i pensar abans de deixar-nos portar per l’impuls de fer palpable la feina feta.

I és en aquest punt on rau el conflicte polític municipal present. El problema és que el Casal no sigui el problema, si no que s’enfoqui aquesta reflexió necessària com una competició del tó muscular del suport als grups municipals.

Obrir el debat sobre les necessitats per encarar el futur del poble és un acte de valentia que requereix una voluntat de crear, de discutir i compartir. Enfrontar posicions si/no com si fos un pols entre partits només ens pot portar a la victòria i la derrota, i això no sols no és una solució sinó que és un acte d’irresponsabilitat que nega la finalitat última del que és un ajuntament, el nucli de deliberació de la cosa pública, el bé comú.

El projecte tal com està plantejat actualment lliga de peus i mans el futur immediat d’Alella, dir el contrari sols pot ser un acte de cinisme, i limita en molt les possibilitats d’invertir en àrees necessàries que la febre de voler tirar endavant “si o si i perquè si” pot no deixar-nos veure.

Per això cal que Alella en general i l’ajuntament en particular es responsabilitzin del bé comú i ens permetem obrir un debat públic sobre com hem d’encara el futur com a poble. Tenim una situació econòmica, social i cultural privilegiada en el mapa municipal de Catalunya. Les potencialitats d’actuar prospectivament per definir les línies de treball per al mig-llarg plaç i actuar conseqüentment pot enfortir el poble, no fer-ho ens condueix inevitablement a ser víctimes de les vel·leïtats del dia a dia i conformar-nos a ser de mica en mica una bonica conurbació de Barcelona.

En aquest moment històric que ens ha tocat viure cal que els nostres regidors facin l’esforç d’aparcar els interessos partidistes i la confrontació, acceptar que la resposta acordada que pugui sortir d’un procés participatiu no sigui la que cadascun d’ells defensa i actuar amb responsabilitat perquè puguem passar de “l’Alella on vas?” al “Alella, on vols anar?”.

Un debat participatiu que finalitzi amb acord no vol dir consens, el consens és permetre el dret de vetar a les minories, però participatiu no implica tampoc donar una patina democràtica a una decisió presa d’avant-mà. El no, el potser i el canvi han de ser possibles.

Aquest discurs no és basa en un concepte teòric, la capritxosa realitat ja s’ha emportat la solvència de molts municipis catalans per endavant, com a exemple crec que es interessant citar l’espai que la secció Viure de la Vanguardia dedica setmanalment sota el títol il·lustratiu de “les Joies impagables” als equipaments municipals inviables econòmicament quan l’aixeta de les subvencions tanca:

a diferencia de lo que ocurre con una vivienda particular, los bienes municipales son inembargables. Para algunos alcaldes, sería un sueño poder desembarazarse de edificios que ahora no pueden sostener. La ley no se lo permite y seguramente ahora ningún banco lo aceptaría.

Ens el sentim tots aquí, com una angoixa a la gola, el gust de la vida que no es satisfà mai, que no es pot mai satisfer. Perquè la vida, a l’instant mateix que la vivim, és tan golafre de si mateixa que no ens deixa assaborir-la. El sabor és en el passat, que ens queda viu dintre.

L’uomo dal fiore in bocca. Pirandello

 El moment present és increïble, no en som conscients perquè la vida es golafre, però el fet de que tanta gent surti al carrer sentint-se i descobrint-se amb els altres és transcendental en si mateix.

Es discuteix si és un moviment d’esquerres o dretes, si es contra el mercat i els bancs o contra tot en forma de pataleta. Doncs és i no és, no és ni d’esquerres ni de dretes pel fet que aquesta categorització no encaixa amb les reclames dels qui surten al carrer. És un acte de reconeixement mutu i de represa de la autonomia política. Per uns dies neguem aquells qui es fan anomenar els nostres representants i que en el fons no són més que poderosos de paper a qui els hi han pres la cadira i els hi han dit que es bo per la seva salut estar de peu i s’ho han cregut o han estat castigats de cara a la paret fins acceptar-ho.

No es tracta que en dos dies sorgeixi un nou representant que ho solucioni tot. El canvi vertaderament important ha estat poder precisament reunir gent que pensa de manera molt diversa i de forma no violenta teixir uns vincles molt més forts que les ideologies viscerals que ens han anat abocant a sobre.

Que en sortira de tot plegat?

A curt termini, la resposta immediata que alguns esperen només pot posar tiretes. Marcar uns objectius bàsics més o menys assemblearis i compartits que poden anar des de reclamar una llei de partits diferent a una revolució més o menys complexa estil Islàndia, en tots els punts d’aquest ampli espectre seguim deixant la nostra autonomia en mans d’algú encara que això no vol dir que sigui igual (sols faltaria!).

A llarg termini s’han aprés fórmules, s’han establert contactes i s’ha comprovat com amb ben poca cosa aquest Estat social de dret, cada cop menys social i més Estat, trontolla.

El fet de que hi hagi hagut una cooperació transgeneracional de persones diverses i diferents, permet la entrada a debat sobre conceptes profunds del jo i els altres i com ens organitzem, i això és rellevant un cop superat el curt-termisme.

Estem en un moment històric, cap referencia democràtica que tinguem no preveia un conglomerat divers que recuperés la conversa i el món local sense deixar a un costat l’organització a més gran escala. Fer-ho des d’una amateurisme on pren valor l’individu i el col·lectiu sense ser excloents l’un de l’altre no era tan evident.

Ara queda debatre, discutir, trobar formules de treball conjunt que permetin la creativitat individual i desmonetitzar i recuperar els aspectes diversos en les nostres valoracions sobre el que es important i sobre com usem la nostra vida. Tot això s’anirà construint poc a poc, a si mateix, podem marcar-nos fites a curt termini però no podem definir com seran les coses a plaços llargs, el procés és important, de fet és el més important.

I aquesta descoberta de les pròpies capacitats polítiques comença a aflorar, ara falta lligar-ho amb els altres caràcters de la persona i en un entorn concret i manejable que podem anomenar poble o barri. Sense oblidar que la comunicació instantània del segle XXI ens ha parit en una ecosfera compartida.

Debatre sobre pujar o baixar tal impost, sobre qui la te més llarga (programàticament parlant) o sobre si els líders són carismàtics es troba al mateix interessant nivell que una partida de dominó.

A partir de la qüestió plantejada per una bona amiga sobre la relació paisatgística entre la arquitectura i el medi ambient m’agradaria respondre amb quatre pinzellades del que des d’un punt de vista de l’ecologisme pot ser una actuació responsable en allò que anomenen paisatge, entenent que el que es busca és la intervenció arquitectònica respectuosa amb l’entorn.

Primer de tot cal dir que el paisatge s’ha de palpar, ensumar, escoltar, sentir, però sobretot desmitificar, no hi ha paisatge estàtic ni intervenció neutre, per tant tot allò que ens disposem a realitzar estarà alterant i condicionant el futur de l’espai i el seu entorn.

Perquè una intervenció sigui respectuosa cal primer de tot que sigui sincera amb si mateixa, i que parteixi d’una bona diagnosi de la realitat social, econòmica i natural de l’entorn sobre el que es pretén treballar, per poder veure com afectarà i quina és la millor manera de procedir i sobretot permetre’s qüestionar-se sobre la idoneïtat de la mateixa.

La Contextualització:

Social

Una construcció només serà idònia socialment si afavoreix el seu entorn, sense condemnar ni esclavitzar la població que l’envolta. Es a dir, si no condiciona laboralment (excessiva dependència de la nova construcció o destrucció de les activitats tradicionals) a escala local.

També cal posar en relació quins costos (multivalor) està assumint l’escala local respecte la general per tal de valorar possibles alternatives.

Econòmica

Pel que fa als costos del projecte i/o l’edifici (tal com pregona Perejaume) cal que siguin conseqüents amb l’entorn i donat el cas l’objecte a restaurar. Si el valor econòmic dels edificis a intervenir i els del seu context tenen un origen sobri, caldrà afinar molt més l’enginy però no es poden fer inversions mastodòntiques donat que suposen una manca de respecte al conjunt de valors no econòmics que té el substrat (un exemple d’aquesta manca de respecte és l’edifici de la farinera del Clot o les masies neo-rurals que s’han desenvolupat en l’últim període d’aquelarre immobiliari)

En tot cas, la “signatura” del projecte ha de simular el creixement d’un arbre, de dins cap a fora, contundència i sobrietat que evitin la falsa magnificació.

Energèticament una intervenció serà responsable si afavoreix el consum mínim a partir de l’ús de la tecnologia adequada combinada amb el respecte dels mètodes constructius tradicionals de la zona d’actuació.

Natural

Cal tenir present que tant important és l’edifici com els seus marges i tancaments, això doncs, cal actuar segons el context i les intervencions tradicionals, permetent en la mesura del possible el desplaçament de la fauna i el manteniment dels passos i camins tradicionals.

En tot cas, cal que la diagnosi inicial reculli les espècies biòtiques presents, el clímax vegetal i l’estadi en que es troba l’entorn. El projecte s’ha d’emmirallar en els processos naturals que esdevenen al seu voltant i jugar amb ells una espècie de mimetisme, jugar amb el substrat.

Finalment, donat que això tan sols són quatre pinzellades acabaré dient que cal fer-ho bell, no sols estèticament sinó funcionalment, cal jugar i descobrir la forma, trobar la manera poètica d’intervenir humilment.